Ego qui lego pedicatur

 

En l’antiguitat s’equipara el paper de l’escriptor amb l’amant i el lector amb l’amat.  Llegir és deixar-se vèncer per qui escriu, deixar-se dominar per l’altre. L’aprenent és necessàriament amat i penetrat.

Amat qui scribet, pedicatur qui leget (“Qui escriurà és l’amant, qui ho llegirà serà enculat”). 

El lector no ha d’experimentar cap plaer sota risc d’esdevenir un marieta prostitut, un “dat pel cul”. Gaudir equival a ser feble i suposa la pèrdua de la dignitat i, per lògica conclusió, dels privilegis de ciutadà

Ego qui lego pedicatur  (“Jo que llegeixo em faig encular”).

Que en Carles Reig se’ns mostra com una persona antipàtica i de tracte difícil és una intuïció constatada. Que té tot el dret a ser-ho, una veritat com un temple.

També Càtul ho entenia així quan encapçalava un poema amb un explícit: pedicabo ego uos et irrumabo (“Us encularé i me la mamareu”).

Que l’àrdua tasca de llegir els seus, a vegades, recargolats texts és un acte de submissió i que l’escriptor és postula com un sàdic  que mena al lector allí on vol és quelcom que ja queda ben clar en Contraataquen on el lector és un esser captiu i sotmès al poder i els capricis de l’escriptor. Aquest aspra relació però no cal confondre-la amb una manca de respecte o un menyspreu del paper cabdal que té el lector en la configuració del text literari. Cap text és realment tancat sense la participació activa i  responsable de qui llegeix els mots. Els bons texts d’en Reig s’acaben realment quan el lector omple les darreres pàgines en blanc deixades explícitament per aquesta fi.

Amb aquesta òptica l’actitud d’en Reig com escriptor envers els seus lectors esdevé tan cruel com tendra, com una recerca, a voltes desesperada o incompresa d’un amat a l’alçada. La misantropia i l’aneu a prendre pel cul que exclama a cada text es podria arribar a interpretar, potser em precipito, com l’escapatòria emocional  d’un amant rebutjat. Com el cau on s’amaga la bestiola vulnerable. Ves a saber. El doctor Comcal i el mestre Disfressa

Qui signa les darreres Aclucallades (Hom i son doble: hom.)s’adreça als seus biògrafs com a sòmines i tracta de carallot a l’estrafet estudiós. Els betzols han d’assumir que “El mort, paït per la mort, només podria renéixer transformat en merda”. I penso que la merda, que entra i surt pel cul, potser són els propis texts, la literatura. Merda, cul, anus, sodomia, homosexualets omnipresents en l’obra reigiana.

 

Ens ho explica molt millor Sergi Grau en la introducció a la recent traducció dels pamflets de Llucià de Samòsata titulats “Contra un ignorant que comprava molts llibres” que molt pertinentment vam adquirir en el darrer Sant Jordi.

Seguim doncs: No hi ha pitjor garrepa que el qui sap, i tanmateix calla.

 

Alviló Estcrú

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: